Meravelles del món...

Des del cim de St. Roc de la Barroca, en un dia clar, es veu més enllà de les Medes. No pas la muntanya veïna que coneixem a la vall com les Medes, sinó les illes de la costa Mediterrània, aquella mar que anys ha, havia besat els cingles que ara veiem. Tot aquell qui arriba fins l'espadat després d'una caminada, trepitja sovint sense ser-ne conscient tot de petxines, nummulits i restes marines. És fàcil trobar cargols petrificats en perfecte estat. Jo sempre m'he imaginat com devia ser el paisatge quan les ones batien contre el cingle, un dia suau, l'altre amb fúria. Quantes llunes deuen haver vist els ulls dels qui han respirat aquests aires, des que es va produir el gran terrabastall. Perquè la terra és viva i de vegades ens ho recorda amb canvis sobtats i virulents. Se m'escapen les distàncies en el temps. Quan un entès em diu d'això fa tants milions d'anys, jo només puc pensar que fa molt i molt però, acabat de dir... acabat d'oferir! Per això, se'm fa difícil imaginar si tan sols hi vivia gent per la contrada quan es va crear la vall. Us heu fixat mai en l'aclaparadora semblança entre el Far, St. Roc i la muntanya que ve després? És tan evident que un dia havien estat unides...És terra de volcans, sí. Tan sols a Llorà ja n'hi ha dos d'imponents (la Pellonera i el puig de Banya de Boc). Però el cataclisme que va separar a tants kilòmetres aquests cingles devia ser devastador. Com devia anar? primer va baixar el nivell del mar per canvi climàtic, hi va haver una gran erupció volcànica o els moviments tectònics... què va ser primer, o potser tot de cop, desecadenant un fenòmen l'altre... Jo no ho sé. Ara per ara em limito a gaudir d'aquest luxe de paisatge, com tants en tenim arreu del país, diuen que petit, per mi d'una grandesa com només es pot veure des del cor de qui l'estima.