Un somni inquietant

Era a l'entrada de casa, a Font-Sabeu. Hi havia guerra i ens bombardejaven des de l'aire i soldats a peu disparaven cap a dins. Era de nit i la casa s'anava fent malbé. Teníem la incertesa de si podríem aguantar o cauríem d'un moment a l'altre. Però tot i que ja ens havien fet esborancs a la paret i que el sostre ens deixava veure un tros de cel i que ja no quedaven a penes vidres, jo em sentia relativament segura: estava al costat del meu pare, que ens defensava amb una arma, i jo tenia la sensació que la feia servir com a tàctica dissuassiva, per allunyar els possibles atacants de casa. La Marina també era prop nostre. Hi havia més gent però no sé qui eren. M'he despertat enmig d'aquest caos, amb l'adrenalina pels núvols i el reflex encara de continuar esquivant els atacs, mentre estava ajocada darrere la barra. Quan he reaccionat, després del primer esbufec d'alleujament, m'han pres les ganes de plorar. Però d'una espècie d'alegria perquè havia estat uns moments amb ell. I ara, que l'habitació era calma, només tenia al cor el desig roent de tornar en aquell infern ni que fos per un segon i no deixar-me anar del seu braç mai.

Matinada del 28-11-2007

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 4

Fiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuu...ffiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuu!!

D'anada i de tornada. La Susanna fa tasques administratives a la sala i ara ve i ara torna, corre d'un punt a l'altre. És una forofa de la fórmula 1 i comenta apassionadament cada cap de setmana de cursa. Sobretot amb tot el sarau de l'Alonso i en Hamilton i els McLaren i la madre del cordero... Quina emoció, quin final de temporada, tu. I a Can McLaren, al final... a dos velas...eeeesloqueeeetieeeeeeeneeeeeee!! I amb tota aquesta emoció i amb tot aquest esverament, no és res d'estrany que veiem la Susanna d'un cantó a l'altre de la sala: fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuu-fiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuu!!

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 3

Les galetes de la Nuri.

La Nuri és la físio que ens col.loca tots els aparells a rehabilitació. O sigui, que és l'encarregada d'electrocutar-nos, de penjar peses a les cames als pobres que han d'esforçar-se a aixecar-les, ... en definitiva ens guia pels diferents "potros de tortura". És molt trempada, la Nuri. I també és xerraire. Per un dels aparells que remena, fa servir una mena d'espongetes rodones i de color crema. Sempre fem broma quan surt amb la safata, que on va amb les galetes amunt i avall. De vegades, a la sala, ens han convidat a fer algun tastet, degut a la deferència d'algun afortunat que han donat d'alta i que s'ha marcat el detall... Doncs, l'últim dia que va fer broma, va convidar a un pobre innocent a menjar galetes. I el que menys s'esperava és que aquella ànima càndida sobtés de la plata el preuat tastet, d'una rebolada. La Nuri va haver de córrer per treure-li l'espongeta de la boca.

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 2

En Lluís fa dies que no ve. I a fe que se'l troba a faltar. És que no calla ni sota aigua i això anima la sala. En Lluís és hiperactiu i com que no para, no seria menys el seu múscul de la xerrameca, la llèngua. És el que té més en forma. Ens parla de les seves moltíssimes activitats i una d'elles és assistir al seu gimnàs. Resulta que fa poc va descobrir que al seu gimnàs també hi anava la Mònica Pont. Que qui és la Mònica Pont? Home, si anéssiu més sovint al teatre la coneixeríeu. Sobretot als teatres de Madrid, que és on més se la coneix, em sembla. També ha sonat darrerament el seu nom per la seva separació d'un hoteler català. Ella també n' és de catalana tot i que jo no sé si el parla, i deu ser per això que es deixa veure per Girona. El fet és que la conya està servida amb el tema de'n Lluís i la Mònica i ara ja s'especula que no sigui que en Lluís hagi deixat els exercicis de la nostra sala pels exercicis amb la Mònica !!?? Ai, Lluís...

Cròniques d'una sala de RHB

Vaig començar a anar a rehabilitació poc després de patir l'accident que ens ha fet estrenar cotxe (mira, s'ha de veure la part + del tema). Ja fa dies que hi vaig i això fa que coincideixis amb altres persones en situació similar. He fet nous coneguts i passem més bé l'estona si la fem petar.

Us vull parlar de'n Julià. El primer dia que ens vam dirigir la paraula ja va tenir el seu què. Ell no vull saber com em va mirar, que se'm va adreçar en castellà i des de llavors que practicamos a diario el idioma en cuestión. A la catalana, esclaro.

Té una néta de tres anys i avui ens ha fet molt riure quan ha dit que des que va tenir l'accident, que la nena el distingeix del seu altre avi anomenant-lo l'avi xungo. Els peques són genials.