BLOGAIRES SENSE TEMPS

Vaig iniciar un blog com a curiosa que sóc, perquè m'agrada escriure i comunicar-me. La vida és bonica i poder compartir vivències penso que m'enriqueix. Però passem temporades atrafegats i tot allò que va començar amb molta il·lusió es va quedar aparcat i gairebé a l'oblit.

Avui, em toca fer un curs per la feina. Tecnologies de la informació i la comunicació. I, ves per on, em demanen de crear un blog i que 'hi escrigui un article'. Bé, penso que un article seria molt demanar,  sona fins i tot pretensiós... ni que fos la gran periodista o escriptora cèlebre fent la seva columna periòdica. Ja m'agradaria a mi... Bé, el cas és que en començar la pràctica, he aterrat feliçment al blog que havia creat fa ja més d'una dècada. Així, que entomo la feina abandonada en un racó i poso negre sobre blanc aquestes quatre ratlles desgarbades que em serviran per avançar en els 'estudis'. A veure si m'hi reenganxo i flueix... Que les muses m'acompanyin!

Get cape.Wear cape.Fly

Una bona descoberta. Encara no sé d'on són i ja m'entusiamen. Van dedicar un tema a Catalunya i això sol em va despertar interès. Però és que cal escoltar-los. Ja m'ho diràs, ja.

I no és maco això ?!!

Mireu quina dulça!!

Ei, que ja soc tia-àvia !!! I no és maco això ?! Ha arribat 15 dies abans de temps, cosa que ha descol·locat força el personal. A casa encara li feien obres i els senyors que col·locaven l'escala nova de què els hi va que no han d'assistir un part. L' avi Xavier que s'havia promès deixar de fumar quan ella arribés al món, ha hagut de plegar més aviat del previst, però no us ho perdeu que hem de córrer amb la fregona darrere seu, que entre ell i la Marina ens inunden les baves i és que, a sobre, va néixer el dia del seu sant, el dia de Sant avi Xavier vull dir (no en fem per pitets!). La tieta Sandra que havia planejat veure-la néixer, ha hagut d'esperar uns dies perquè les vacances encara no tocaven, i diuen que gairebé van haver de lligar-la per allà München perquè ja corria a agafar el primer avió que volés cap a Girona. I el pare... què us en diré: entre orella i orella em pens0 que encara no li havia vist un somriure tan gros. I és que no n'hi ha per menys, tot mirant-se les seves dues nenes, la que acaba de venir i la marona, que està guapíssima. Ja per acabar-ho d'adobar només hi faltava la visita dels cosinets (encara no sabem ben bé de quin grau), en Miquel i en Martí amb tota la il·lusió i la curiositat d'aquest món. Tanta curiositat que en Tí ja li volia arreglar el melic, sort que l'àvia Marina estava per tot. I, és clar, en Martí no perd oportunitat i va aprofitar l'ocasió per deixar anar, com aquell qui no vol la cosa, que a veure si ell podria ser el padrí :S Tot un enrenou, creieu-me. I no és maco això!!

VA PER TU ANNA, BENVINGUDA PRECIOSA !!

Un somni inquietant

Era a l'entrada de casa, a Font-Sabeu. Hi havia guerra i ens bombardejaven des de l'aire i soldats a peu disparaven cap a dins. Era de nit i la casa s'anava fent malbé. Teníem la incertesa de si podríem aguantar o cauríem d'un moment a l'altre. Però tot i que ja ens havien fet esborancs a la paret i que el sostre ens deixava veure un tros de cel i que ja no quedaven a penes vidres, jo em sentia relativament segura: estava al costat del meu pare, que ens defensava amb una arma, i jo tenia la sensació que la feia servir com a tàctica dissuassiva, per allunyar els possibles atacants de casa. La Marina també era prop nostre. Hi havia més gent però no sé qui eren. M'he despertat enmig d'aquest caos, amb l'adrenalina pels núvols i el reflex encara de continuar esquivant els atacs, mentre estava ajocada darrere la barra. Quan he reaccionat, després del primer esbufec d'alleujament, m'han pres les ganes de plorar. Però d'una espècie d'alegria perquè havia estat uns moments amb ell. I ara, que l'habitació era calma, només tenia al cor el desig roent de tornar en aquell infern ni que fos per un segon i no deixar-me anar del seu braç mai.

Matinada del 28-11-2007

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 4

Fiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuu...ffiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuu!!

D'anada i de tornada. La Susanna fa tasques administratives a la sala i ara ve i ara torna, corre d'un punt a l'altre. És una forofa de la fórmula 1 i comenta apassionadament cada cap de setmana de cursa. Sobretot amb tot el sarau de l'Alonso i en Hamilton i els McLaren i la madre del cordero... Quina emoció, quin final de temporada, tu. I a Can McLaren, al final... a dos velas...eeeesloqueeeetieeeeeeeneeeeeee!! I amb tota aquesta emoció i amb tot aquest esverament, no és res d'estrany que veiem la Susanna d'un cantó a l'altre de la sala: fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuu-fiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuu!!

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 3

Les galetes de la Nuri.

La Nuri és la físio que ens col.loca tots els aparells a rehabilitació. O sigui, que és l'encarregada d'electrocutar-nos, de penjar peses a les cames als pobres que han d'esforçar-se a aixecar-les, ... en definitiva ens guia pels diferents "potros de tortura". És molt trempada, la Nuri. I també és xerraire. Per un dels aparells que remena, fa servir una mena d'espongetes rodones i de color crema. Sempre fem broma quan surt amb la safata, que on va amb les galetes amunt i avall. De vegades, a la sala, ens han convidat a fer algun tastet, degut a la deferència d'algun afortunat que han donat d'alta i que s'ha marcat el detall... Doncs, l'últim dia que va fer broma, va convidar a un pobre innocent a menjar galetes. I el que menys s'esperava és que aquella ànima càndida sobtés de la plata el preuat tastet, d'una rebolada. La Nuri va haver de córrer per treure-li l'espongeta de la boca.

Cròniques d'una sala de RHB. Capítol 2

En Lluís fa dies que no ve. I a fe que se'l troba a faltar. És que no calla ni sota aigua i això anima la sala. En Lluís és hiperactiu i com que no para, no seria menys el seu múscul de la xerrameca, la llèngua. És el que té més en forma. Ens parla de les seves moltíssimes activitats i una d'elles és assistir al seu gimnàs. Resulta que fa poc va descobrir que al seu gimnàs també hi anava la Mònica Pont. Que qui és la Mònica Pont? Home, si anéssiu més sovint al teatre la coneixeríeu. Sobretot als teatres de Madrid, que és on més se la coneix, em sembla. També ha sonat darrerament el seu nom per la seva separació d'un hoteler català. Ella també n' és de catalana tot i que jo no sé si el parla, i deu ser per això que es deixa veure per Girona. El fet és que la conya està servida amb el tema de'n Lluís i la Mònica i ara ja s'especula que no sigui que en Lluís hagi deixat els exercicis de la nostra sala pels exercicis amb la Mònica !!?? Ai, Lluís...

Cròniques d'una sala de RHB

Vaig començar a anar a rehabilitació poc després de patir l'accident que ens ha fet estrenar cotxe (mira, s'ha de veure la part + del tema). Ja fa dies que hi vaig i això fa que coincideixis amb altres persones en situació similar. He fet nous coneguts i passem més bé l'estona si la fem petar.

Us vull parlar de'n Julià. El primer dia que ens vam dirigir la paraula ja va tenir el seu què. Ell no vull saber com em va mirar, que se'm va adreçar en castellà i des de llavors que practicamos a diario el idioma en cuestión. A la catalana, esclaro.

Té una néta de tres anys i avui ens ha fet molt riure quan ha dit que des que va tenir l'accident, que la nena el distingeix del seu altre avi anomenant-lo l'avi xungo. Els peques són genials.

QUÈ ESTÀS LLEGINT, ARA?

Recordo com si fos ahir, el dia que em van atrapar asseguda a l'escala de casa, sense a penes llum, llegint tota aficionada el que potser era el meu primer llibre. No sé quants anys tenia i potser no era el primer que havia llegit, però sí que era el primer que jo havia decidit llegir pel meu compte: Viaje al centro de la tierra, de'n Jules Verne. Fascinant! Després va seguir-ne un de ben diferent, i del tot cert que no adequat a l'edat: I Dios en la última playa. No en recordo l'autor i vagament l'argument però ja no he pogut deixar de submergir-me en noves lectures d'ençà d'aquell dia. Hi ha tant per triar, que no acabaríem. Sembla que darrerament hi ha febre escriptora i acabem llegint tots el mateix. Els bestsellers del moment, tant si són obres mestres com si no valen un ral. M'agrada saber-me tastaolletes i em sap greu no conèixer ni de lluny tot el que realment valdria la pena de llegir, siguin clàssics vaques sagrades o perfectes desconeguts amb el do de saber escriure.

Els últims títols que han passat pels meus ulls:

• FOC LATENT, de la Lluïsa Forrellad. Un retrat de la Barcelona que va de cap a la Setmana Tràgica, a través d'una història d'amor amb una sensibilitat exquisida i una riquesa de llenguatge que acaba d'arrodonir l'obra. Mentre llegia, em venien al cap imatges d'una novel.la fanstàstica que jo vaig conèixer pel cine, The reminds of de day, amb l'Anthony Hopkins i l'Emma Thompson, pel detall en els interiors de la casa i les tasques diàries descrites extraordinàriament. És una obra molt equilibrada.
• El penúltim de'n Harry Potter, L'ORDE DEL FÈNIX. Pel qui segueix la saga, no en cal comentari. Pels que no hi hàgiu entrat, serà que no us crida l'atenció o bé, com no seria el primer cas, hi ha qui li ha agafat mania per la repercussió mediàtica fora mesura. Si no és l'últim cas, només puc dir que entres en un món a part i quan llegeixo la J.K. Rowling aconsegueixo de totes totes transportar-m'hi gairebé físicament i normalment, no trobo el moment de parar de llegir. És realment màgic.
• L'ESGLÉSIA DEL MAR. Ildefonso Falcones. Em vaig resistir una mica a començar-lo, pensant que seria un nou Codi da Vinci. Està més ben escrit i la història més currada, tot i que trobo exagerats i repetitius alguns aspectes, com per exemple el de la inseguretat (dona que es queda sola, dona que violen... en fi). No em sap greu haver-me passejat per aquell paisatge i conèixer una miqueta més de la nostra Història, malgrat he de dir que no me l'he acabat de creure.
• VIATGE PER L'ESCRIPTORIUM. Paul Auster. És la segona que en llegeixo i no li agafo el tranquillo. No sé, el trobo un pèl cafquià.
• EL PONT DELS JUEUS. És del nostre Martí Gironell i per això sol ja l'he volguda llegir. Ben documentada, m'ha agradat. He tingut la sensació però, de què em faltaven trossets, com si l'haguéssin retallada molt i la trama hagués quedat unamica com desencaixada. És una sensació. Per la resta, xapó, un bon homenatge a Besalú.
• EL QUADERN DAURAT de la Doris Lessing. Mira tu, l'havia deixat aparcat, perquè no em venia de gust i va i li donen el premi Nobel de literatura. L'hauré de tornar desempolsinar.
• Ara, INTÈRPRET D'EMOCIONS, d'una autora d'orígens indis que m'està captivant, la Jhumpa Lahiri.

I tu, què estàs llegint, ara?

Tornar a néixer... ni que sigui per cesàrea

No m'ha agradat mai aquell comentari que se sol fer quan algú se'n surt d'un accident... "ha tornat néixer". Què coi, a mi em van parir una vegada i no hi tornaran pas. La vida està plena d'experiències, bones i no tan bones. Tots tastem en algun moment o altre l'alegria, el desencís, la por, la pau, el neguit, la tristor, l'angoixa, la il.lusió, la desesperança , el confort, el dolor (de tants tipus... físic, de l'esperit, del cor...), la tendresa, el benestar... Tots ho sentim com a humans que som. I només de nosaltres depèn que tot el que ens passa, que tot el que sentim, tan si és fantàstic com si és nefast, ens deixi ser allò que tots busquem: ser feliços. No sempre les coses surten com un havia planejat, i de vegades ni tan sols hi havia plans i passes per allò que no t'esperaves. És la vida! Potser no tothom m'entendrà si dic que el dolor m'ha fet créixer. I no pas en centímetres, precisament. Cap on em condueix tot això? Ben senzill, de qualsevol experiència se'n pot treure sempre alguna cosa positiva. No he tornat néixer, no. Simplement he viscut un episodi més de la meva sèrie particular. M'hauria agradat il.lustrar aquest post amb una foto però no funciona el penjador i com que ja fa massa que deixo de penjar escrits perquè no puc posar-hi imatges... apa, a palo seco.

Saps una cosa?

Seré tia-àvia. Si si, tia-àvia. No tothom ho pot dir, eh? jejeje. I em fa una il·lu... Encara falten uns mesos però ja us explicaré, ja...

München

Un instant Múnic

Saps, quan fas un tastet exquisit... i et quedes amb aquell regust? Doncs és com m'ha deixat aquesta ciutat. Que, tot i ser molt gran, no te'n dóna la sensació. És com un poble immens, sense massificació, amb metros, trens, tot, amb puntualitat exemplar... igual que aquí. Les bicis són l'estrella del transport. Plogui nevi o faci el temps que faci. El menjar bo i per l'experiència que en tinc fins i tot un pèl més bé de preu que aquí. La gent, en general, molt maca. Tot i que no hi vaig tenir gaire tracte, per l'hàndicap de sempre, l'idioma. Jo em penso que si no fos per aquest petit detall sense importància, passaria ben bé per alemanya. Ja ho van intentar, que jo els parlés amb aquella alegria en el seu idioma... suposo que se n'adonaven que ni papa, per la meva cara de mmmh?!

Cap Roig

Arran de mar, els jardins de Cap Roig es preparen per acollir ben aviat tota una constel.lació de músics d'arreu del món. Es veu que hi fan una passada de concerts. Mentrestant, però, ens hi passegem tot de famílies i sobretot turistes. La brisa ens porta perfum de gessamí i mentre comentem que ben cuidat que ho tenen, els nens corren amunt i avall. Moltes flors, cactus i espècies d' indrets molt diversos. Estaria bé poder entrar al castell, vaig rumiant. Un cop vist, ens n'anem a fer una remulladeta a la platja, per acabar amb bon regust el dia. Això si, que no hi falti un bon gelat asseguts a la sorra i mirant a l'horitzó.

En Miquel ja l'ha feta!

Ja l'ha feta, la Comunió, i ens ho vam passar súper... perquè ens va fer un dia que ni fet a mida. La pineda fosca amb el solet de maig, la family-tota vinguts d'arreu, que en tenim d'escampades (només marxen les dones, es veu) pel món mundial. L'Eva d'Anglès que se'ns ha traslladat a BCN i la Sandra que fa vida amb els alemanyots des de fa un any, poca broma!

Mireu quin nen més guapo!

Com se'n deu dir en català de la "pinyata"? Quan jo feia dos pams menys, trencàvem l'olla, però això no és pas una olla! No ho sé. El cas és que va ser un moment feliç... quan n'hagi après en penjaré el vídeo.

Meravelles del món...

Des del cim de St. Roc de la Barroca, en un dia clar, es veu més enllà de les Medes. No pas la muntanya veïna que coneixem a la vall com les Medes, sinó les illes de la costa Mediterrània, aquella mar que anys ha, havia besat els cingles que ara veiem. Tot aquell qui arriba fins l'espadat després d'una caminada, trepitja sovint sense ser-ne conscient tot de petxines, nummulits i restes marines. És fàcil trobar cargols petrificats en perfecte estat. Jo sempre m'he imaginat com devia ser el paisatge quan les ones batien contre el cingle, un dia suau, l'altre amb fúria. Quantes llunes deuen haver vist els ulls dels qui han respirat aquests aires, des que es va produir el gran terrabastall. Perquè la terra és viva i de vegades ens ho recorda amb canvis sobtats i virulents. Se m'escapen les distàncies en el temps. Quan un entès em diu d'això fa tants milions d'anys, jo només puc pensar que fa molt i molt però, acabat de dir... acabat d'oferir! Per això, se'm fa difícil imaginar si tan sols hi vivia gent per la contrada quan es va crear la vall. Us heu fixat mai en l'aclaparadora semblança entre el Far, St. Roc i la muntanya que ve després? És tan evident que un dia havien estat unides...És terra de volcans, sí. Tan sols a Llorà ja n'hi ha dos d'imponents (la Pellonera i el puig de Banya de Boc). Però el cataclisme que va separar a tants kilòmetres aquests cingles devia ser devastador. Com devia anar? primer va baixar el nivell del mar per canvi climàtic, hi va haver una gran erupció volcànica o els moviments tectònics... què va ser primer, o potser tot de cop, desecadenant un fenòmen l'altre... Jo no ho sé. Ara per ara em limito a gaudir d'aquest luxe de paisatge, com tants en tenim arreu del país, diuen que petit, per mi d'una grandesa com només es pot veure des del cor de qui l'estima.