Era a l'entrada de casa, a Font-Sabeu. Hi havia guerra i ens bombardejaven des de l'aire i soldats a peu disparaven cap a dins. Era de nit i la casa s'anava fent malbé. Teníem la incertesa de si podríem aguantar o cauríem d'un moment a l'altre. Però tot i que ja ens havien fet esborancs a la paret i que el sostre ens deixava veure un tros de cel i que ja no quedaven a penes vidres, jo em sentia relativament segura: estava al costat del meu pare, que ens defensava amb una arma, i jo tenia la sensació que la feia servir com a tàctica dissuassiva, per allunyar els possibles atacants de casa. La Marina també era prop nostre. Hi havia més gent però no sé qui eren. M'he despertat enmig d'aquest caos, amb l'adrenalina pels núvols i el reflex encara de continuar esquivant els atacs, mentre estava ajocada darrere la barra. Quan he reaccionat, després del primer esbufec d'alleujament, m'han pres les ganes de plorar. Però d'una espècie d'alegria perquè havia estat uns moments amb ell. I ara, que l'habitació era calma, només tenia al cor el desig roent de tornar en aquell infern ni que fos per un segon i no deixar-me anar del seu braç mai.
Matinada del 28-11-2007
1 comentari:
buf.. quin somni..
tenir aquesta sensació.. d'haver estat amb algú ni que sigui en somnis.. és agradable oi? jo no tinc ni una cara per somiar-hi,.. m'hagués agradat ni que fos per un dia haver-li pogut agafar fort el brac..
Publica un comentari a l'entrada